"Parte de nuestros males proviene de que hay demasiados hombres vergonzosamente ricos o desesperadamente pobres" M.Y.
martes, 2 de enero de 2024
El parc
Des de que ella va faltar, ell va convertir la vida en una rutina sense diumenges ni primavera. Després de desdejunar, passeig pel parc, llibre, vermut, dinar, migdiada, passeig pel centre, sopar i llit. Tots els dies es repetien, simètrics i esfèrics. La visita dels seus fills tampoc era motiu per alterar eixa inèrcia quasi natural. Els últims dies havia notat que a vegades es desorientava al tornar a casa, però no li ho havia dit a ningú, els temps de les pors fa temps que passaren. Hui camí del parc amb els primers raigs de sol del matí s'ha sentit cansat, les cames pesades i com si li faltes l'aire, li ha costat deu i ajuda arribar al seu banc, només seure veu una dona que s'apropa, no hi ha ningú més a aquella part del parc, la dona seu al seu costat - el nostre banc, li diu -i ell reconeix el seu perfum, la seua veu i no necessita mirar-li la cara per saber que es ella.
- Podries llegir-me unes línies del teu llibre? Demana ella amb veu dolça i metàlica.
Ell obrí el llibre per una pàgina a l'atzar i llig:
- "Levanta tu edificio. Planta un árbol.
Combate si eres joven. Y haz el amor, ¡ah, siempre!
Más no olvides al fin construir con tus triunfos
lo que más necesitas: Una tumba, un refugio."
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEl text que ell llig forma part d'un poemari de Gabriel Celaya.
ResponderEliminar